—Queda’t una mica enrere i assegura’t els peus —em diu en Chiri, saltant com una cabra—. Vaig a veure què es veu des de l’altra banda d’aquest morro i vinc de seguida.
Al cap d’uns minuts torna a ser allà, somrient:
—Enric, la cova és aquí mateix, al tombar. Vine!
Penso en aquell petit article del diari que m’ha dut fins aquí, a tres escasses passes de la cova:
—Què coi! —exclamo. I faig el salt, agafant-me al vessant, suant de valent i arrossegant-me a quatre potes per la vora de l’estimball, sense massa gràcia ni estètica, fins a veure una mena de niu de metralladora.
En Chiri ja és a dins. S’hi ha arrossegat i jo faig el mateix. En entrar, obro els ulls de bat a bat i «Ooooooh, meravella!», exclamo, content d’emoció…
«Tercer llibre de la proposta personal Pentalogia de l’Himàlaia, després de Sota el cel de Tushita (2004) i Ki, Ki, So, Sooo! (2012)»
