Una gran distància separa el narrador de «No robaràs» d’aquells que anomena els seus pares. Una distància farcida de mentides, solitud i incomprensió; una distància que amaga certs fets d’un passat que abocà un matrimoni que semblava tenir-ho i poder-ho tot, a viure una mort en vida de la qual els fou impossible sortir.
«No robaràs» és la reconstrucció minuciosa i inclement d’aquestes vides, d’aquest món de secrets i silencis. També és una mena d’autobiografia intel·lectual, una via d’escapament del pou al qual el narrador semblava condemnat, en què es tracten des de les banalitats més insignificants fins als grans temes de la condició
humana.
Novel·la clàssica alhora que text postmodern, autobiografia alhora que ficció, assaig alhora que libel, «No robaràs» posseeix l’atracció irresistible d’un forat negre del qual, si goseu fer-ne la lectura, ni podreu ni voldreu escapar.
