«Lisette meva, sé que tu també tens els teus traus, de vegades veig com et raja la sang en les cançons que taral·leges. També sé que tindràs ferides molt més profundes i que, segurament, llavors ja no hi seré, en aquesta terra, per ajudar-te a silenciar el dolor.»
Saint-Domingue, 1750. En un context d’enverinaments generalitzats a les plantacions, de resistència i lluita dels cimarrons i de repressió creixent, la Lisette, nascuda en esclavitud, descobreix a través dels relats de la seva àvia Charlotte i de la seva padrina, Man Augustine, el dolor de la llibertat perduda i la memòria de la travessia a bord del negrer Rosalie. Des de la tia Brigitte a la Gracieuse, la cortesana, cadascuna de les dones d’aquesta història dibuixa una cara de la resistència i de la lluita contra l’opressió. A poc a poc, la Lisette surt d’una certa forma d’innocència i s’implica al costat d’aquestes figures que han triat la llibertat. Més enllà de la història terrible de la colonització i de l’esclavitud, Évelyne Trouillot dibuixa un retrat íntim de la vida d’aquestes dones esclaves de les plantacions, amb les seves pors, els seus patiments, els seus amors i les seves esperances.
«Aquestes paraules em tornen per recordar-me que soc una esclava i que en aquesta veritat s’amaga la meva força. Tots els nostres gestos estan tacats de vergonya. Quan posem a terra uns peus que no tenen dret a anar calçats, quan deixem caure uns cossos extenuats sobre uns llits de palla de blat de moro i quan movem els ventalls de bambú, esclafem les nostres ombres sota el pes de la nostra vergonya. Només els gestos de revolta són realment nostres.»
