Quin valor donem a la gent gran? Aquesta pregunta es va esmunyint entre línies i ens incomoda la lectura. Tenim feina. Perquè l’edat ha arribat a un punt culminant de descrèdit; un descrèdit, per postres, «ben blanquejat per la hipocresia de pontificar sobre la saviesa dels vells». Des d’un punt de vista excepcional, la poeta Cèlia Sànchez-Mústich narra la seva peripècia de molts anys al costat d’una mare i una àvia dependents, i la recerca detectivesca d’una amiga perduda entre residències geriàtriques.
L’autora fa un elogi de la quarta edat, més que com un col·lectiu, «com un formidable amfiteatre o temple ruïnós que, a diferència d’altres, no és freqüentat per visitants embadalits», i entrellaça una intensa experiència familiar amb reflexions àcides d’una duresa implacable. Perquè veiem «aquella nosa» amb uns ulls una mica més dignes.
